En aquest volum destaquen per la seva extensió i novetat les aportacions d’Armand Puig sobre «Les traduccions catalanes medievals de la Bíblia» i de Pere Casanellas sobre «Transliteració i transcripció de l’hebreu. Una nova proposta». Ambdós estudis són en realitat monografies –cadascun val per un llibre– que tracten exhaustivament els seus temes d’estudi. Armand Puig traça la història de les traduccions bíbliques catalanes medievals, des de la primera notícia de l’any 1287 d’un text bíblic traduït del francès al català, passant per les grans traduccions de l’època del rei Pere III, a finals del segle XIV –de les quals han arribat fins als nostres dies els grans manuscrits de la Biblioteca Britànica (Egerton 1526) i de la Biblioteca Nacional de París (Manuscrits esp. 2-3-4 i 5). Tot seguit passa revista a la versió de la Bíblia del Monestir de Portaceli (València) de principis del segle XV, que va constituir la base de la Bíblia impresa a València l’any 1478. Aquesta Bíblia Valenciana no ha arribat completa als nostres dies per causa de la persecució de la Inquisició espanyola del segle XVI. L’estudi estableix que les versions medievals de la Bíblia parteixen de la Vulgata llatina, tot i que es poden detectar influències occitanes, franceses i de to judaitzant en els textos bíblics que ens han arribat. Aquest treball de l’Armand Puig és un estudi de conjunt francament interessantíssim d’un tema complex, que feia molts anys que no era estudiat de manera global i innovadora.
El treball d’en Pere Casanellas és l’aportació més interessant a la lingüística hebrea feta per un estudiós català dels últims anys. El treball de Pere Casanellas és molt tècnic –no podia ser de cap altra manera– però que fa una aportació que jo penso que és definitva per a resoldre aquest tema tan complex: quan escrivim textos d’investigació biblíca o de filologia semítica en català i ens cal escriure mots hebreus, com ho hem de fer? Aquest tema mai fins ara no havia trobat cap solució satisfactòria. Pere Casanellas, amb una prodigiosa intel·ligència analítica sotmet tots els sistemes que fins ara s’han emprat arreu del món a una crítica minuciosa i fa veure els problemes que presenten en cada cas; finalment formula cinc propostes de transcripció de l’hebreu per a l’àmbit català que resolen satisfactòriament totes les necessitats i problemes que es poden presentar a un estudiós biblista, hebraista o simplement bibliotecari, que es trobi en la necessitat de transcriure mots hebreus.
Els treballs que ara es publiquen subratllen, en paraules d’Armand Puig en la «Presentació» del volum: «la necessitat del perdó. L’oferiment per part de Déu, d’un oblit generós de les culpes allibera el poble i cada persona del camí sense sortides del propi pecat. El perdó esdevé una de les formes més genuïnes de relació entre Déu i els homes i es configura com a eix d’una humanitat reconciliada.»
La publicació d’aquest llibre és ben oportuna en el context del nostre món: vivim en el cor d’un món esquinçat pel mal de tots plegats –allò que la tradició bíblica tan sàviament anomena «pecat»– i davant de la nostra impotència per redreçar la ruptura veiem, potser més clar que mai, que la Paraula de Déu ens mostra l’únic camí possible per a sortir de la desfeta: el perdó com a do gratuït d’Aquell que és l’únic que ens pot alliberar del mal que ens aclapara i ens destrueix.
Scripta Biblica és una col·lecció amb vocació mediterrània i europea, i això queda ben palès en la presentació del volum escrita en sis idiomes: català, castellà, portuguès, francès, italià i anglès. El conjunt de les aportacions que formen el volum són certament molt interessants: Simon Légasse escriu sobre «Le baptême de Jean»; Armand Puig signa «La praxi comunitària de reconciliació (Mt 18,15-20)»; Agustí Borrell estudia «Jesús i els pecadors en l’Evangeli de Marc: la crida al seguiment»; Josep Rius-Camps tracta de «La figura de Simó Pere i el seu procés de convesió en Lc-Ac»; Pius-Ramon Tragan analitza «Eucaristia i perdó en els relats de la institució»; Rinaldo Fabris escriu en italià sobre «Dono dello Spirito e perdono dei peccati negli scritti giovannei»; Jordi Sánchez Bosch presenta «Justificació i reconciliació en les cartes paulines»; Josep Oriol Tuñí investiga a propòsit del «Perdó del pecats en la Carta als Hebreus»; i el volum es clou amb un treball de Jordi Cervera sobre «L’expressió “lloc de penediment” en He 12,17». Cal remarcar que cada treball indica la data final de redacció del treball (la primera versió es va presentar a finals del 1999, però alguns dels treballs han estat revisats força més tard), i conté un sumari en català i en anglès. Un índex d’autors, de citacions bíbliques i l’índex general (en català i en anglès) clouen el volum.
Llegim en la presentació que introdueix el llibre, escrita en català, castellà, portuguès, francès, italià i anglès: «Els països d’Europa occidental s’han vist sacsejats, els darrers anys, per l’arribada de milers d’immigrants provinents de la resta del món. El pas d’un poble cap a l’altre s’ha globalitzat de manera ràpida, gairebé sense previsions. I, malgrat les aparences, han estat els mercats dels països rics els qui s’han preocupat d’atraure persones estrangeres, les condicions de vida de les quals eren extremament precàries en els països d’origen. S’ha creuat, doncs, la necessitat d’expansió econòmica dels uns amb l’afany dels altres per sortir de la misèria i d’una vida sense dignitat. Catalunya ha viscut i viu aquest procés de manera directa, i els percentatges d’estrangers que s’hi han instal·lat —tan sols els darrers cinc anys— assoleixen nivells d’entre els més alts d’Europa.»
I què ens en diu la Bíblia dels immigrants? Què ens en diu de la relació entre els diferents pobles? Com es presenta l’immigrant, el foraster o l’estranger en la Sagrada Escriptura?
La Bíblia i els immigrants ens convida a posar-nos en la pell del nouvingut i també del poble que acull, ens presenta la realitat d’alguns pobles que, com els gabaonites, esdevenen estrangeres a casa seva. La seves pàgines ens obren nous horitzons per endinsar-nos en la lectura dels textos bíblics i ajudar-nos a descobrir que ser estranger i emigrant no és cap obstacle per a trobar la protecció del Déu d’Israel. També hi llegirem com en el món grecoromà, on es combinen l’afirmació de la identitat i la defensa de l’alteritat, el cristianisme experimentarà la condició de minoria estranya als usos i costums socialment vigents i esdevindrà una religió arrelada i encarnada en el món però alhora divergent dels paràmetres que el món promou i privilegia. No trobeu que són temes amb un ressò molt actual?
Pot ser un bon llibre de lectura i de ben segur que alhora que ens servirà de formació personal i comunitària ens aportarà elements de reflexió per viure el nostre compromís cristià en el món multicultural i multireligiós on tenim el goig i la responsabilitat de viure i escampar la Bona Nova de Jesús.
Què és la vida humana? Quin sentit té? Quina visió de l’ésser humà aporta l’antropologia bíblica en el context de pluralisme cultural i religiós actual? Com s’afirma la dignitat humana en la Bíblia? La visió de l’ésser humà, el model de persona humana situa el debat antropològic actual al centre de molts discursos sobre la vida i el seu sentit i en determina les propostes i els projectes, les previsions i els programes endegats des de les instàncies més diverses.
El escrits que componen aquest llibre ––una mostra magnífica del nivell científic dels biblistes catalans–– són certament molt interessants i la seva lectura ens ajudarà a penetrar en la visió de l’ésser humà que aporta l’antropologia bíblica. Joan Ferrer tracta de la «“Imatge de Déu”, un concepte ambigu en la Bíblia hebrea»; Joan Ramon Marín presenta «Creats a imatge de Déu? Estudi de Gn 1,26»; Teresa Solà estudia «L’home “imatge de Déu”. Raons d’una absència en els profetes»; M. Claustre Solé signa «El Salm 8, un himne a la sobirania de Jahvè, delegada en l’home»; Enric Cortès analitza «L’home imatge de Déu en els tannaïtes»; Josep Rius-Camps centra el seu estudi en «L’home i la dona, “afaiçonats segons la imatge de Déu”, en el primer volum de l’obra de Lluc»; Concepció Huerta s’endinsa en «Veure Déu en Jesús»; Agustí Borrell estudia «Crist, imatge de Déu, i els creients, imatges del Crist, en la Carta als Colossencs»; Jordi Cervera tracta de «Jesús, “empremta” de Déu (He 1,3)»; Armand Puig estudia «Més enllà de la imatge. La relacio cel-terra en el llibre de l’Apocalipsi»; Josep-Vicent Niclós presenta «“Imatge” i “semblança” en el judaisme, el cristianisme i l’islam».
Les pàgines d’Imatge de Déu ens mostren com l’antropologia bíblica aporta una visió de l’ésser humà que troba la seva justificació última en el fet d’haver sortit de les mans del Creador. L’homo biblicus manifesta la seva inalienable dignitat en una afirmació que es troba tot just iniciat el relat bíblic: l’home ha estat creat «a imatge de Déu», l’ésser humà es troba extremament proper al seu Creador. En Jesús, la imatge es transcendeix a ella mateixa perquè la distància entre el món diví i el món humà s’escurça i la proximitat de l’home a Déu augmenta fins a extrems insospitats.